El període ibèric suposa una transformació important en la societat. Augmenta la població i la complexitat de l’urbanisme, es produeixen innovacions en tecnologia agrària, com l’aparició de l’arada. S’imposa la ceràmica feta amb torn i augmenta l’ús del ferro, i el desenvolupament del comerç.

L’historiador Ptolomeu (del segle II a.C.) esmenta Sigarra com un assentament de les tribus ibèriques del nord-est de la Península, encara que la situa erròniament.

Als Prats de Rei hi havia un important nucli iber de la tribu dels Lacetans, precedent de la Sigarra romana.

S’hi han localitzat diverses inscripcions romanes, que són el testimoni que permet assimilar Els Prats de Rei amb la ciutat romana de Sigarra.

Se’n dedueix que es tractava d’un municipi assignat a la tribu Galèria, que estava governat per una corporació municipal, l’Ordo Segarrensis, entre els membres de la qual es triaven quatre batlles (quattuorviri), que tindrien funcions diferenciades.

Aquestes institucions es van mantenir actives, com a mínim, entre els segles I i III d.C.

Les dades arqueològiques extretes fins ara, encara que escasses, ens permeten delimitar cronològicament aquest jaciment, la vida del qual s’estén entre els segles II i I a.C. fins a com a mínim el segle IV d.C. Sigarra seria un nucli urbà de petites dimensions, situat estratègicament, pel que fa a les comunicacions, entre la costa mediterrània i l’interior.

De la informació que ens transmet l’epigrafia, es pot deduir que en la segona meitat del segle II d.C. va assolir, com altres ciutats del seu entorn, la condició de municipium.

El Municipium Sigarrensis es va integrar en l’economia globalitzada de l’Imperi i va rebre importacions de vi, oli, conserves de peix, ceràmiques i altres objectes produïts arreu de la Mediterrània occidental. A canvi, hem de suposar que s’exportaven cereals.

A falta de documentaci escrita, depenem de l’arqueologia per poder atansar-nos a la vida quotidiana de fa dos mil anys.

Alguns dels objectes trobats ens parlen d’intercanvis comercials que feien arribar a Sigarra vaixelles d’Itlia i de la Gllia, plats del nord d’frica, mfores de diferents llocs de l’Imperi, etc. D’altres ens permeten introduir-nos a l’interior de les cases, com ara les fbules que aguantaven i decoraven la indumentria, els morters on es preparaven les salses, els llums d’oli, unes pinces de depilar, un bistur, etc.

Tamb ens ajuden a reconstruir les activitats econmiques i productives, com ara les eines de pags, les fusaioles i els pesos de teler emprats per filar i teixir, les gerres amb broc per fer cervesa, els punxons d’os o les mesures de pes fetes de marbre.

Els romans tenien el costum d’incinerar els seus morts i enterrar-ne les cendres dins d’una gerreta o urna, sobre la qual es plantava la inscripció corresponent. A partir del segle III, amb la penetració del cristianisme i altres religions orientals, es comencen a inhumar els cossos i s’imposen els enterraments fets amb teules planes, les mateixes que es feien servir per a la coberta dels edificis.

Un exemple d’aquesta mena de tombes fou trobat darrere de la rectoria de Santa Maria.

Des del final de l’imperi romà fins a la conquesta feudal, sembla que en aquesta zona només hi hagué petits pagesos i eremites que cercaven la vida contemplativa. La dominació islàmica no ha deixat cap vestigi físic a l’Anoia.

A partir de mitjan segle X, l’arqueologia ha permès conèixer l’existència d’un conjunt molt interessant d’estructures retallades a la roca: fornícules/oratoris, petites cavitats destinades al culte que funcionaven com a altars; restes d’habitatges, que aprofitaven balmes; eremitoris, coves artificials on vivia un eremita; tombes antropomorfes, ajustades exactament a la talla i el perfil del difunt; cups retallats a la roca, per a l’elaboració del vi, etc.

El primer document que parla amb certesa de l’església de Santa Maria de Prats data de l’any 945. En el mateix document, s’esmenta la vila antiga.
Des del començament del segle X i fins a la meitat del XII, es va iniciar la colonització d’aquestes terres per part de pagesos procedents dels Pirineus, tot i que a començament del segle XI els atacs andalusins, juntament amb uns anys de climatologia adversa, van posar en perill aquest incipient moviment migratori.

Durant el segle XI, el monestir de Santa Cecília de Montserrat controlava aquesta zona. El seu domini es materialitzarà a través del castell de la Manresana, dins de la jurisdicció del qual es trobava la vila dels Prats de Segarra.

Amb l’estabilització d’aquests territoris, després de la conquesta de Lleida (1149), els comtes de Barcelona prendran el relleu de Montserrat en el control d’aquestes pastures i potenciaran el desenvolupament de la vila dels Prats de Rei com a centre d’aquesta àrea.

Al final del segle XIV, les dificultats econòmiques per les quals travessava la Corona van estar a punt de traduir-se en el pas de la vila a mans feudals. Només el pagament per part dels seus habitants d’una important quantitat va permetre alçar l’empenyorament que el rei havia fet d’aquesta vila, la qual va passar a nomenar-se a partir de llavors Els Prats de Rei.

La relativa prosperitat de què va gaudir la vila durant el segle XVI va permetre la renovació o la construcció de bona part dels seus edificis singulars: es van refer les esglésies del terme i es construí la casa de la vila.

La crisi econòmica del segle XVII es va deixar sentir de manera especial entre la petita noblesa catalana, que va veure disminuir les seves rendes. Alguns barons arribaren a armar quadrilles de bandolers que amenaçaven el comerç i les viles de senyoriu reial. Els Prats de Rei va patir els atacs del famós bandoler Perot Rocaguinarda, de qui parla Cervantes a la segona part del Quixot.

Al final del segle XVIII, Els Prats de Rei tenia fàbriques de cotó, lli i velluts, activitat que ha perdurat fins al present, reconvertida en indústria de la confecció. També hi havia dos molins fariners, el de ca n’Albereda i un altre d’annex a les muralles, del qual sortia un rec que anava als rentadors públics.

 Les batalles dels Prats de Rei

Durant la guerra de Successió (1711), Els Prats de Rei va ser assetjada per l’exercit borbònic amb el duc de Vendôme al capdavant. La vila fou defensada per les tropes aliades sota el comandament del comte Starhemberg i va resistir al setge durant tres mesos, fins que els enemics el van aixecar.

Als greus desperfectes ocasionats per aquesta guerra s’afegí, un cop finalitzada aquesta, la supressió de la sotsvegueria i el trasllat de la capitalitat religiosa de la Segarra històrica cap a Calaf.

La guerra del 1936-1939 va provocar disputes i enfrontaments que afectaren a tota la societat catalana. Els Prats de Rei , encara que lluny del front, també va viure en primera persona aquests canvis.

L’emigració interior de Catalunya va ser molt important als anys cinquanta i seixanta. Barcelona i les poblacions del seu voltant metropolità també van rebre diferents onades migratòries de la gent del camp català. Això ha fet que les poblacions com Els Prats de Rei tinguin un decreixement constant de la població, tot i que en els darrers anys sembla que s’hagi estabilitzat.

Les noves vies de comunicació local i l’eix Transversal, i les altres vies de comunicació mundial: la telefonia mòbil i Internet, marquen el pas cap al futur pròsper del segle XXI.